Emmanuel Carrère

Infotaula de personaEmmanuel Carrère

Emmanuel Carrère al Saló del Llibre de París el 2007
Biografia
Naixement9 desembre 1957 Modifica el valor a Wikidata (66 anys)
16è districte de París (França) Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
NacionalitatFrança
FormacióInstitut d'Estudis Polítics de París Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball París Modifica el valor a Wikidata
OcupacióEscriptor
GènereNovel·la, autoficció
Obra
Obres destacables
  • (1995) Class Trip (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeHélène Devynck (2011–2020) Modifica el valor a Wikidata
ParesLouis Carrère d'Encausse Modifica el valor a Wikidata  i Hélène Carrère d'Encausse Modifica el valor a Wikidata
GermansMarina Carrère d'Encausse i Nathalie Carrère Modifica el valor a Wikidata
Premis
  • (2021)  Premi Príncep d'Astúries de les Lletres
  • (2019)  Premio Hemingway for Literature (en) Tradueix
  • (2013)  Europese Literatuurprijs (en) Tradueix
  • (2011)  Premi Renaudot
  • (2011)  Premi de la llengua francesa
  • (1995)  Premi Femina
  • (1988)  Kléber-Haedens Prize (en) Tradueix
  • (1987)  Gran Premi de l'Imaginaire Modifica el valor a Wikidata

IMDB: nm0141127 Allocine: 46323 Allmovie: p239718 TMDB.org: 81118
Musicbrainz: 5d2228d5-adce-4308-ad44-fc2bacc4b9fc Goodreads author: 184425 Modifica el valor a Wikidata

Emmanuel Carrère (París, 7 de gener de 1957) és un escriptor, guionista i realitzador francès, diplomat per l'Institut d'Estudis Polítics de París (Sciences Po).

Biografia

Emmanuel Carrère és el fill de Louis Édouard Carrère, sovint conegut com a Louis Carrère d'Encausse, després de casar-se amb la historiadora i membre de l'Acadèmia Francesa Hélène Carrère d'Encausse.[1]

Carrère va estudiar a l'Institut d'Estudis Polítics de París (més conegut com a Sciences Po). Va viure Indonèsia ensenyant francès fins que va decidir dedicar-se a la literatura.

Gran part de la seva obra, tant de ficció com de no-ficció, se centra entorn els temes principals de la interrogació de la identitat, el desenvolupament de la il·lusió i el sentit de la realitat. S'han fet adaptacions cinematogràfiques de diverses de les seves novel·les; el 2005 va dirigir personalment l'adaptació cinematogràfica de la seva novel·la El bigoti. També va ser el president del jurat d'Inter 2003.[2]

Formà part del jurat del Festival de Canes els anys 2010 i 2012.[3]

Obres

  • Novel·les i narrativa:
    • L'Amie du jaguar, Flammarion, 1983.
    • Bravoure, POL, 1984. Prix Passion 1984, Prix de la Vocation 1985.
    • La Moustache, POL, 1986 (El bigoti, trad. de Ferran Ràfols; LaBreu, 2014).
    • Hors d'atteinte, POL, 1988. Prix Kléber Haedens 1988.
    • La Classe de neige, POL, 1995. Prix Femina 1995.
    • L'Adversaire, POL, 1999 (L'adversari, trad. de Marta Marfany; Empúries/Anagrama, 2000).
    • Un roman russe, POL, 2007 (Una novel·la russa, trad. d'Ona Rius; Anagrama/Empúries, 2008).
    • D'autres vies que la mienne, POL, 2009.
    • Limonov, POL, 2011. Premi Renaudot de l'any 2011
    • Le Royaume,[4] POL, 2014 (El Regne, trad. de Jordi Martín; Anagrama, 2015).
    • Yoga, POL, 2019
  • Articles:
    • Werner Herzog, Ediling, París 1982, ISBN 2-85601-017-2. Monografia sobre el realitzador.
    • Le Détroit de Behring, POL, 1986. Grand Prix de la science-fiction 1987.
    • Je suis vivant et vous êtes morts, Le Seuil, 1993, biografia novel·lada de Philip K. Dick.
    • Le dernier des possédés.

Filmografia

  • Llargmetratges
    • La Classe de neige de Claude Miller, adaptació de la novel·la del mateix títol. Premi especial del jurat del Festival de Canes, 1998.
    • Angel, 1999.
    • L'Adversaire, 2002.
    • Le soldat perdu, reportatge (2003).
    • Retour à Kotelnitch, documental (2003).
    • La Moustache, director i coguionista, amb Jérôme Beaujour (2005).
  • Telefilms:
    • Léon Morin prêtre.
    • Monsieur Ripois.
    • Le Blanc à lunettes, a partir d'una novel·la de Georges Simenon.
    • Les Clients d'Avrenos, a partir d'una novel·la de Georges Simenon.
    • Pêcheur d'Islande, a partir d'una novel·la de Pierre Loti.
    • Denis, amb guió de Catherine Corsini.
    • Désiré Landru.
    • Sous les vents de Neptune de Josée Dayan, guionista (2008).
    • L'Homme aux cercles bleus de Josée Dayan, coguionista (2009).
    • L'Homme à l'envers de Josée Dayan, guionista (2009).

Referències

  1. L'Intermédiaire des chercheurs et curieux 486–496 (1992), p. 77.
  2. Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle.. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9. 
  3. «The Jury for the Cinéfondation and Short Films». Cannes Film Festival. [Consulta: 29 març 2012].
  4. «Emmanuel Carrère». Anagrama. [Consulta: 15 març 2021].

Enllaços externs

  • Sense les trampes de Capote a Report.cat


Registres d'autoritat
Bases d'informació